dijous, 12 d’abril del 2018

EL SECTOR PÚBLIC I EL DESENVOLUPAMENT CULTURAL DE LA SOCIETAT


Cuando los países se desmoronan y se caen lo único que queda de ellos es la cultura, por eso es tan importante. Un país sin cultura va a la desaparición. Creo que hay que dedicar un capital a la cultura, crear productos útiles para el ser humano, tanto para su consumo como para su conciencia1

La cultura té una difícil definició, i si es parla de sector públic, els marcs teòrics de les funcions, obligacions i accions passen per tot l’arc ideològic, que pot anar des del intervencionisme absolut, a la visió més neoliberal.

Igualment, i des d’una visió general, organismes com la UNESCO han definit la cultura, tot marcant-li conceptualment l’àmbit de la política cultural. Segons aquest organisme, la cultura s’identifica amb “el conjunt de les arts i les lletres, els modus vivendi, els drets humans fonamentals, els sistemes de valors i les creences d’una societat o grup social” (UNESCO, 1982:1).

En un àmbit territorial més proper, la constitució espanyola reconeix un paper important a la cultura dins dels drets fonamentals de la ciutadania. No fa una valoració de la cultura com ara una suma de les diferents intervencions dels poders públics per àmbits, sinó com un dret fonamental que s’ha de protegir. Entre d’altres, trobem aquesta voluntat en l’article 44 CE:

“1. Els poders Públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura, a la que tots tenen dret.”

De lo que es pot deduir que el poder públic ha de garantir l’expansió i democratització de la cultura. O dit d’altra manera, la CULTURA (amb majúscules) és vista, si més no, com un assumpte d’Interès General. La cultura funciona com a nexe entre l’individu i la societat i, també, entre l’individu i l’Estat, de manera semblant a com ho fan altres agents. Ara bé, en el moment de desenvolupar polítiques públiques concretes sobre la Cultura, hi ha realment un respecte acurat d’allò dit constitucionalment?

Intentar acotar el món de la cultura i el de les polítiques públiques és enfrontar-se amb significats d’aquestes paraules que canvien de contínuament en relació amb l’exercici del poder. Les polítiques culturals obliguen a haver de definir-les, i tot plegat pot semblar una situació quelcom kafkiana quan es fa una ullada en el temps, donat els canvis substancials depenent del moment polític.

En general, i sense voler entrar en aspectes ideològics, la intervenció pública en cultura es pot definir com eina de conservació i promoció de béns i serveis culturals, i d’altra banda, i des d’una concepció merament legislativa, com a instrument que serveix per transformar les relacions socials, incidir positivament en la diversitat, en definitiva, incidir en la ciutadania.

Espanya (a nivell general) centra la seva activitat cultural pública en dos àmbits per ordre de prioritat: en primer lloc el patrimoni, i en segon lloc la creació i difusió artística. Això sí, els darrers anys ha crescut (amb desigualtat territorial, fruit de les polítiques del poder present) l’accés a la cultura i la seva vessant socialitzant i democratitzadora.

Aquesta darrera part prové d’una concepció sobre la nova manera de fer cultura, on la ciutadania és peça actora i no només espectadora (com ara en polítiques culturals del passat). En aquest sentit, ens diu Félix Manito, en un desplegament d’elements que ha de tenir en compte un territori polític per tal d’afavorir la creativitat i democràcia cultural:

Administración local y sociedad civil deben buscar alianzas de máxima calidad en la producción de conocimientos culturales, científicos y humanísticos. Es necesario que los contextos culturales en los cuales estos conocimientos se desarrollan puedan formar parte de un ‘entorno creativo cultural’ que promueva la ayuda mutua y el intercambio de conocimientos.2

Però en les definicions ens perdem, ja què, d’una banda, la cultura pública es defineix per alguns agents com la cultura que fa l’administració pública, però d’altra banda, hi ha qui valora que també s’han d’incloure tots els béns i productes creats per la societat civil. D’aquesta manera la creació i gestió cultural poden veritablement generar el desenvolupament de capital social, corresponsabilitat, equitat i millora social.

Aquesta condició de la cultura s’ha accentuat en els darrers anys, atesa la reducció de l’Estat de Benestar, la consolidació de la cultura com a factor clau de l’economia creativa i de la societat del coneixement3, les crisis de la representació democràtica i de les institucions tradicionals davant l’aparició de moviments de transformació social, i també pel paper cada vegada més present del mercat en la producció cultural.

A sobre, part del panorama de les polítiques culturals dels poders públics, a casa nostra, passa per el tema de les competències territorials: Generalitat, Consell Comarcal, Diputació, Ajuntament... diferents organismes, que no sempre actuen coordinadament.

La Generalitat de Catalunya desenvolupa accions de foment de la Cultura General, la construcció i manteniment d’edificis culturals, i el suport a la creació i difusió.

La part més important es relaciona amb patrimoni i serveis (com ara Biblioteques, que comparteix amb la Diputació), i la part de promoció i suport a la creativitat bàsicament la reparteix entre la pròpia infraestructures (com ara el teatre Nacional, o La Filmoteca) i les subvencions i convenis amb produccions i espais de caire privat, o del tercer sector. I es fa mitjançant l’Institut Català d’empreses Culturals (ICEC), tal i com s’explica en la seva web:

“L'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) [...], és un organisme del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya [...] amb l'objectiu d'impulsar la creativitat artística i la producció, la distribució i la difusió de continguts culturals, mitjançant el desenvolupament de les empreses culturals, i també fomentar el consum cultural i l'ampliació de mercats per a la cultura catalana.

Les seves línies d'actuació principals són la concessió d'ajuts i subvencions per a les empreses catalanes per a la producció, promoció, distribució, difusió i rehabilitació i millora d'equipaments; la prestació de serveis per el desenvolupament empresarial; la col·laboració amb altres entitats i organismes per fomentar la difusió i el consum cultural i el suport a la promoció a l’estranger de projectes professionals a través de la participació a fires i esdeveniments internacionals i facilitant l’accés de les empreses als mercats internacionals.”4

D’això es desprèn una intencionalitat política d’anar més enllà de la pròpia producció, i donar suport al món de la cultura del país (privat i del tercer sector) pel seu creixement i la seva consolidació. Però la realitat ens demostra que aquesta és un política feble, ja que el sector ha funcionat al llarg de molts anys gairebé exclusivament amb diners públics (subvenció directa, permanències, gires...), i quan aquest ha retallat considerablement les seves aportacions, bona part del sector ha deixat de tenir ingressos. Per tant, la cultura com a sector era en bona part una derivació de les pròpies funcions del Poder Públic, i no tant una xarxa real de funcionament de diferents ens independents.

A banda, sempre hi ha certa polèmica al voltant del model de concessió d’ajudes i subvencions, ja que bona part d’aquestes recauen en les mateixes empreses i grups de manera continua, que a la vegada formen part del cercle d’assessors o referents de la Generalitat per l’ICEC. Si prenem com a exemple les ajudes concedides l’any passat a empreses teatrals privades, sense dir noms però que lidera el rànquing amb gairebé una subvenció triennal de 2,5 milions d’Euros, això sí, repartits entre els diferents teatres que gestiona, com si fossin empreses diferents. Aquestes subvencions es reparteixen sota la influència de persones que a la vegada representen a empreses, però també a entitats representants del sector. O sigui, en certa manera, els receptors de les subvencions i els seus repartidors (malgrat que sota les sigles d’organitzacions professional) són els mateixos.

Potser aquesta sensació s’eliminaria si el departament de Cultura concedís els fons per a la creació teatral, on les ajudes anessin associades a projectes concrets, que poguessin ser auditats per elements aliens.

Per això és important que la política cultural no sigui considerada exclusivament una activitat lligada al poder públic, ni tampoc una tasca reactiva davant les necessitats i demandes dels grups sectorials, ja que permetria evitar el dirigisme, no excloure a aquells que no formen part dels Lobbies o, en el pitjor dels casos, l’abandonament de les responsabilitats públiques en el sector cultural. Aquest model ha desenvolupat un seguit d’eines d’avaluació de les polítiques culturals que no fomenten el debat sobre els seus objectius polítics i culturals.

L’idea clau de futur passa per acceptar i gestionar la complexitat del sector en els processos de govern, tot aplegant els diferents actors culturals que hi són (Poder Públic, Industria Privada, Tercer sector), i gestionar això amb interaccions, i amb una auditoria aliena a tots els interessos. Serà aquesta xarxa participativa la que pot garantir unes polítiques culturals amb solidesa.

Així doncs, malgrat la significativa presència de l’administració pública en la cultura, sovint la demanda d’alguns agents és la promoció de l’extensió de l’agència en les polítiques culturals basada en principis de transparència i igualtat d’oportunitats.

Conclusions

Malgrat restar sotmesos en un context on el paper del poder públic es transforma, encara se li atribueix gairebé tota la responsabilitat en la gestió cultural, a la vegada que es desconfia de les seves polítiques i accions.

La cultura es genera i es veu desenvolupada des de models de gestió pública però també a partir d’interessos privats, a la cultura es posen en joc valors i drets individuals alhora que col·lectius

Una qüestió important que cal considerar és la que centra el model institucional de cultura com els missatges creats i transmesos durant els contactes directes entre aquells que creen i aquells que reben: però, des d’organismes que tenen regles molt clares i estan formalment organitzades. I això no s’ha de traduir en que la cultura es faci només des del poder públic, o que els altres actors (privat i Tercer Sector), funcionin amb dependència exclusiva o reprodueixin el sistema burocratitzat institucional, sinó que sigui entesa com un sistema de producció de béns i serveis, que abasti tot el procés: des de la feina del creador, el paper dels individus associats i els beneficiaris finals: la ciutadania.

En Cultura, des de l’Administració Pública, sovint s’ha prioritzat l’edifici per sobre d’allò que ha d’encabir, fent-lo d’esquenes a la ciutadania, i creant un fort clientelisme entre els Lobbies del sector.

A banda, s’ha ofert al llarg de molts anys cultura a cost zero, fomentant entre la ciutadania la creença de que la Cultura no val res. S’han finançat projectes externs al 100%, amb diners públics, sense analitzar realment lo que aquests aportaven a la societat, sense estratègies clares de futur, ni objectius concrets.

En moltes ocasions el política cultural s’ha limitat a la programació directa d’accions, i a la gestió d’espais sense tenir massa clar: per qui? Per què?... i... a quin cost?

S’ha deixat de banda el factor fonamental d’educar per consumir cultura, entendre-la i valorar-la com quelcom necessari propi. És el moment de plantejar un canvi radical en la Gestió Cultural des del Poder Públic.

Referències

1. Alejandro Jodorowsky Prullansky (Xile, 1929) és un artista Xilè d’origen jueu ucraïnès, nacionalitzat francès el 1980. Entre les seves moltes facetes destaquen les d’escriptor (novel·lista, dramaturg, poeta i assagista), director teatral i de cine, guionista, actor, mim, titellaire, compositor de bandes sonores, escultor, pintor i escenògraf en cine, historietista, dibuixant, instructor del tarot, psicoterapeuta i sanador psicomàgic.
2. Manito, Félix (Editor).2010. Ciudades Creativas. Volumen 2. Creatividad, Innovación, Cultura y Agenda Local. Fundación KREANTA. Barcelona (Pàgina 34)
3. Castells, Manuel. La interacció entre les tecnologies de la informació i la comunicació i la societat xarxa: un procés de canvi històric. CONEIXEMENT I SOCIETAT 01/ ARTICLES. Departament de Cultura. (http://www10.gencat.net/dursi/generados/catala/departament/recurs/doc/01_art_castells.pdf)
4. http://icec.gencat.cat/ca/actualitat/noticies/detall/Notica_LondoBookFair2018

Article de Mario Granados García
Director de projectes de cultura de proximitat i joventut.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars