divendres, 14 de setembre de 2018

HOMES, ESTEM ESPERANT LA VOSTRA REVOLUCIÓ

Fa ja alguns anys que el meu fill, un nen fantàstic que ara té 13 anys, em va demanar que no li fes un petó a la porta de l’escola, una petició nova per a mi i que no m’havia fet mai la seva germana, més gran.

Mosquejada i preocupada vaig comentar la situació amb altres mares, essent la resposta: “és clar...el “meu” també... és que van de “machitos”. Per les més veteranes (mares d’un segon nen) aquesta qüestió ja no era nova. Fer notar que la conversa era amb mares, no pares... semblava que a ells no els era estrany això de deixar de fer-se petons i passar a acomiadar-se amb un “Adéu xaval!”, acompanyat d’un copet a l’esquena, a modus d’introducció en els costums del que suposa ser un home.

Al llarg dels anys s’han succeït més i diferents situacions amb el mateix fons: no expressar afecte, emocions o vulnerabilitat en públic.

Molt preocupant. Tot plegat, junt amb el coneixement que m’aporta de la meva activitat professional, en el meu cap em donava voltes una pregunta: què passa amb els homes?

Per altra banda, per fi fa unes setmanes em vaig poder acabar lectures pendents: els llibres de Rebecca Solnit i Octavio Salazar; les vacances són fantàstiques per trobar aquests moments de lectures pendents. Absolutament recomanables, imprescindibles.

Les lectures em confirmen la meva preocupació: parlem d’igualtat, parlem de gènere i, gairebé sempre posant el focus en les dones i nenes: no tenim referents, el sostre de vidre, els estereotips, el síndrome de l’abella reina... hem estudiat, anomenat i quantificat la desigualtat sempre amb cara de dona. És normal. Som les dones qui patim la desigualtat i són ells qui gaudeixen dels privilegis que els atorga la desigualtat. En tot cas, les dones som l’etern subjecte.

Diu Solnit, i sóc conscient que pot sonar molt dur:

“ser home s’ha identificat, en varis estudis, com un factor de risc per al comportament criminal violent, igual que l’exposició al tabac al néixer, els progenitors antisocials...”

Durant aquestes dècades de treball per la igualtat s’ha posat el focus en la societat, les empreses, associacions professionals, l’educació (aquest última molt menys del que cal) i les pròpies dones. Però, què passa amb els homes? Com em deia un amic “les dones volen homes que encara no existeixen. Els homes, dones que ja no existeixen”. Vaja, que anem a diferents velocitats.

Cert que qüestionar com i què suposa ser home va acompanyat de prendre consciència dels privilegis dels que s’està gaudint només pel fet de ser home. Ser un “nou home” suposa renunciar als avantatges que no són meritocràtics i, que dit sigui de pas, situen a les dones en situació de desigualtat. Tanmateix també suposa guanyar llibertat per mostrar emocions, per tenir cura de les persones que estimes, per compartir i desenvolupar-se en diferents àmbits de la vida.

És molt urgent que els nostres fills tinguin referents de nous homes. És urgent ensenyar a qüestionar als nostres fills per què es comporten o se senten obligats a comportar-se així, a qüestionar el mandat de gènere i a esdevenir els nous homes que necessita una societat equilibrada.

Necessitem homes, joves i nens lliures. Vull que el meu fill sigui lliure. El meu fill necessita referents de nous homes, que reflexionin i reinventin la masculinitat.

Sortiu i feu la vostra feina. Comenceu la revolució masculina que necessitem les dones, la societat i els futurs homes.



Article de Mar Gaya.
Consultora especialista en igualtat i diversitat en les organizacions.


dimecres, 5 de setembre de 2018

COM AFRONTEM EL PRIMER DIA D’ESCOLA

El primer dia que els infants van a l’escola sol ser un dia important per tota la família. Ens agradaria compartir amb vosaltres algun “truc” per que aquest moment sigui el menys dramàtic possible.

  1. Realment és un dia especial, però si nosaltres els adults no parem de repetir-ho a la nena o el nen i parlar-ne amb tothom, a més a més d’especial també l’estem convertint en diferent, i allò diferent sovint genera por. Així doncs el nostre consell és: parlem-ne, però evitem convertir-ho en el centre de les nostres vides durant tota la setmana, segurament a la nostra vida estan passant més coses a part de començar l’escola, gaudim-ne!
  2. Comença l’escola, però no som una expedició preparant el nostre primer ascens a l’Everest! Cal tenir el material preparat, però evitem convertir el menjador o l’habitació del “nou escolar” en el campament base per enfilar el darrer tram del cim. El nostre consell és: preparem tot el material que ens han demanat a l’escola juntament amb la nena o el nen el cap de setmana o la tarda abans de començar l’escola. Fem-ho junts!
  3. Les nostres expectatives sovint poden ser terrorífiques pels més menuts. Passar-nos tot el dia dient a la criatura quanta sort té per que farà molts amiguets i amiguetes noves, aprendrà cançons i farà moltes feinetes, la senyoreta serà molt guapa i molt bona doncs potser és elevar molt les expectatives i fins i tot pot arribar a crear un estat de ansietat en el petit. El nostre consell: parlem amb naturalitat de l’escola i de tot el que allà trobarem sense afegir massa judicis de valor.
  4. Arriba el dia “D”... segurament tenim el cor totalment encongit i ens sentim la pitjor mare o pare del món per deixar el nostre gran tresor en aquell lloc nou i desconegut, però hem de fer el possible per que aquest moment sigui el més natural possible. El nostre consell: no eternitzem l’acomiadament, si no fem mai abraçades de dos minuts tampoc cal fer-la avui per primer cop.
  5. La veritat sempre per endavant... és a dir no cal que diguem que tornarem de seguida si no és veritat, és molt millor un missatge com “tornaré d’aquí una estona i llavors m’expliques tot el que has fet”
En definitiva, les mares i els pares probablement tenim por i ens sentim malament, però estem segurs que deixem als nostres nens i nenes en mans de professionals que estimen la seva feina i als infants. Les mestres, educadores i educadors, estan preparats per acompanyar de la millor manera els infants en aquesta nova descoberta que estan a punt de fer. Intentem no transmetre la nostra por als nostres fills i filles, ni el primer dia d’escola ni mai.



Article de Judit Feixa

Entrades populars