divendres, 20 d’abril de 2018

LES NOSTRES RECOMANACIONS PER SANT JORDI

S’atansa Sant Jordi i qui més qui menys regalarà un llibre en aquesta diada. A Iniciatives i Programes, hem fet un petit recull de recomanacions i ens ha sortit una llista del més eclèctica. Us en fem cinc cèntims...


1. “CÓMO SOBREVIVIR AL APOCALIPSIS ZOMBI CON TU MADRE"

Llegir cansa, de fet quant ets adolescent fins i tot la vida cansa. T’aixeques cansat, vas a l’institut mig adormida, dines per que t’hi obliguen i encara hi ha il·lusos que pretenen que llegim?!?!

Per sort sempre hi ha un raconet per l’humor, un bon motiu per motivar a la lectura un hàbit que si adquirim en aquest període de la vida ens donarà molts bons moments al llarg de la nostra cansada existència...

2. “INSTRUMENTAL” 

Un llibre colpidor que aborda el tema de la pederàstia i de les seqüeles que deixa en les víctimes de per vida. Es tracta de la historia autobiogràfica d’un noi que va ser víctima dels abusos sexuals d’un adult quan era nen.

L’autor, James Rhodes és un pianista britànic que també és conegut com a activista en la denúncia sobre els abusos sexuals en la infància. James Rodhes ens ofereix en el seu llibre un clar exemple de com ser violat no es pot comprendre fins que no pasen molts anys i llavors com ell diu la teva vida ja és un infern.

3. “NOVA IL·LUSTRACIÓ RADICAL”

Una recomanació per totes aquelles persones que fem intervenció educativa amb joves i sovint constatem la temptació de caure en renunciar a millorar les condicions de vida en base a l’educació, la ciència i el saber o la renuncia social a la política com a construcció d’un projecte col·lectiu.

Marina Garcés és Filosofa i professora de la Universitat de Saragossa, amb aquest llibre provocador i a voltes corrosiu ens proposa una revitalització de l’esperit de la il·lustració. Garcés ens convida a reprendre les preguntes fonamentals sobre el sentit i la dignitat de la vida.





4. “EL CINE. UN ENTORNO EDUCATIVO. DIEZ AÑOS DE EXPERIENCIAS A TRAVÉS DEL CINE”

Amb exemples de la seva vida professional un grup de professors i professores coordinats per Saturnino de la Torre, ens proposen diferents experiències educatives per dur a terme amb nens i nenes i adolescents. El cinema com a recurs audiovisual té un gran poder motivador i d’atracció.

L’estudi de vàries pel·lícules així com l’amplia mostra amb la que es tanca el llibre ofereix un material molt valuós per treballar valors educatius, socials i d’integració i tolerància des del cine.



5. “QUERIDA IJEAWELE. COMO EDUCAR EN EL FEMINISMO”

La Chimamanda Ngozi Adichie és una novel·lista, dramaturga i feminista Nigeriana. Amb aquest brevíssim llibre en forma de carta a una amiga que acaba de tenir una filla, Chimamanda li fa arribar els seus consells per educar a la nena com a feminista. Finalment la conclusió que acabarem traient és que educar en el feminisme és senzillament educar en justícia i igualtat.

Excel·lent per regalar a mares i pares novells, però també a educadors i educadores.


6. “VOCES DE LA EDUCACIÓN SOCIAL”

Promoure un exercici d’anàlisi i reflexió entorn a conceptes, idees i paraules vinculades al camp social i educatiu, i iniciar trobades mitjançant la paraula i la veu que ajudin a incrementar el patrimoni d’un camp en construcció, son els dos propòsits pels quals s’elabora aquest llibre.

Son 35 veus de professionals vinculats a l’educació social que ens conviden a recórrer i endinsar en les seves propostes.



7. “EL TRESOR DE LILITH”

Bonic conte de Carla Trepat Casanovas que transmet una visió positiva del plaer, la mestruació i la sexualitat de forma que les nenes puguin potenciar la seva autoestima i respecte cap a elles mateixes. Sent un reivindicació de la bellesa i riquesa del cos femení, escrit amb delicadesa i de forma metafòrica.

El llibre que ofereix una guia didactica amb eines, recursos i reflexions per a l'acompanyament en l'educació de la sexualitat de les nenes, elaborat per la psicòloga Anna Salivia Ribera, especialista en salut sexual.

Ideal per regalar a dones, homes, nens i nenes a partir de 5 anys!


 







dimecres, 18 d’abril de 2018

PROFESOR LAZHAR - EDUCACIÓN DE CINE

El cine i les emocions. Una eina de caràcter educatiu per a mares, pares, educadors i educadores.

La tercera película que proponemos analizar en este ciclo denominado “Educación de cine” es una excelente propuesta cinematográfica de ritmo pausado y sin alardes que asienta su trama en la reflexión y la psicología. Su creador es Phillippe Falardeau, un director canadiense que recoge la mejor tradición del cine social francés representado por grandes películas ambientadas en el mundo de la educación como es el caso de “Hoy empieza todo” de Bertrand Tavernier y “La clase” de Laurent Cantet.

“Profesor Lazhar” transita sobre temas diversos como la muerte, la inmigración, la educación, la soledad y la amistad. Importantes temas que por si solos merecerían una sola película, pero quizás, si hay que destacar uno de ellos este sería sin duda el de la muerte. La película desde su principio nos propone un tema tan necesario como espinoso: la necesidad y la obligación de hablar de la muerte cuando esta nos ha golpeado de algún modo. Del trauma que provoca el descubrimiento por parte de un niño del cuerpo sin vida de su profesora colgando de una tuberia, y a partir de este dramático hecho, de la conmoción que se produce en el colegio que afecta a docentes, alumnos, madres y padres. Sobre la profesora, parece ser que su problema tenía unos determinados antecedentes, pero todo lo que sabremos es que abrazó a un chico que no acogió con agrado este gesto y la denunció ante sus padres exagerando un tanto lo ocurrido. Significativo el comentario de uno de los profesores de la escuela en una secuencia de la película: “hay que tratar a los niños como si trataras con residuos radiactivos. No los toques o te quemas”.

La muerte, un tema que suele adquirir tintes de tabú cuando se habla con niños y niñas y que se evita o se calla a propósito con tal de evitar momentos que pueden resultar incómodos. Esta reflexión sobre la muerte, a la que nos invita la película, nos lleva a hacernos una serie de preguntas que siempre han de estar presentes en el mundo de la educación. De hecho la película está construida sobre esta batería de preguntas.

  • ¿Es conveniente educar desde una actitud plagada de evasivas?
  • ¿Cómo seguir creyendo en el sistema educativo cuando un terrible hecho ha roto el orden establecido? 
  • ¿Cómo evitar que lo vivido no influya a la hora de dar o recibir clases? 
  • ¿Cómo enseñar lengua cuando fuera del colegio no paran de producirse desgraciados acontecimientos, atentados y guerras? 
  • ¿Cómo combinar toda esta realidad con el microcosmos del aula?

Todas estas dudas y cuestiones que nos plantea la película no son en absoluto nimias, más bien, todo lo contrario, son como cargas de profundidad que estallan sin contemplaciones delante nuestro. Su visionado nos obligan a debatir qué debemos enseñar y cómo enseñarlo. De una forma muy hábil el director nos ofrece un retrato de madres y padres ausentes, un equipo directivo que tiende a responder con evasivas y un profesor, Bachir Lazhar, que debe elegir entre ser simple transmisor de contenidos o receptor de sentimientos. En definitiva podemos decir que la película es una interesante reflexión sobre todo aquello que no se enseña en el colegio ni tampoco en casa y que al final acaba siendo más importante que cualquier teoría incorporada al correspondiente manual de turno. Un aprendizaje simbiótico, una visión positiva de la reciprocidad en el constante proceso de formación que se produce en la infancia, ya no solo en un marco escolar sino en un marco más global.

Una película que nos hará pensar en cómo educamos hoy día a nuestros hijos e hijas. Nada de pescozones ni de castigos físicos, pero tampoco abrazos ni besos que pueden llegar a ser malinterpretados.

Nos encontramos delante de una propuesta cinematográfica dura pero de recuerdo agradable y muy gratificante. Una interesante película que, como ya hemos comentado en el inicio, incorpora la mejor tradición del buen cine social francés y que toma partido recordándonos a través de sus imágenes que un abrazo puede tener un gran valor educativo.

¿El/la docente debe ser un simple transmisor de contenidos o ha de plantearse también ser un receptor de sentimientos?

¿Qué valores nos aporta su protagonista Bachir Lazhar?

Bachir Lazhar es un buen hombre de origen argelino, que ha cambiado su lugar de residencia y se ha visto obligado a trasladarse al Canadá francófono. Pero Canadá no es como Argelia, los niños tampoco son iguales, y la educación ha cambiado bastante en los últimos tiempos, sobre todo en lo referente a los métodos y actitudes pedagógicas. Por eso, sus comienzos como docente no son fáciles, pero todo el mundo se da cuenta rápidamente de que hay mucha humanidad, sabiduría y benevolencia en ese extraño hombre cuyos orígenes guardan un poco de misterio. Nadie en la escuela es consciente del doloroso pasado de Bachir, o de su precaria condición de refugiado. Su esposa, que era profesora y escritora, murió junto con su hija y su hijo en un ataque de un furioso grupo de fundamentalistas en Argelia.

Se trata de un humilde profesor que quiere y hace el esfuerzo de conocer y escuchar a sus alumnas y alumnos, a pesar de la diferencia cultural evidente desde el primer día de clase y de su dificultad para adaptarse a las limitaciones del sistema escolar. Desde un primer momento, Bachir se propone llevar a cabo una tarea muy complicada con los niños y niñas de su clase: ayudarles a superar el suicidio de su anterior maestra. ¿Cómo explicarle a un niño o una niña de once años el motivo que ha impulsado a su profesora a ahorcarse en un aula del colegio? Todos estan muy afectados por el trágico suceso y solo Bachir, dentro de la escuela, es capaz de entender el necesario proceso de duelo de las niñas y niños de su clase porque él también ha sufrido una gran pérdida.

La película trata sobre la imposibilidad de sanación de las personas y más de los niños y niñas traumatizados si no existe un contacto físico, propio de nuestra condición y la naturaleza del ser humano. El protagonista nos habla constantemente de abrazos y despedidas, de honestidad y humanidad, y de no desfallecer pese a las pruebas y, en algunas ocasiones, abismos por los que transitamos durante la vida…¡Que gran importancia adquieren los abrazos en esta película! Maravillosa y memorable escena final.

Bachir representa a un profesor cargado con un cierto aire de tristeza pero que rebosa humanidad, honestidad y un sereno optimismo. Nunca duda en dejar de lado, cuando la ocasión lo requiere, el rígido protocolo del centro educativo donde presta sus servicios. Todo en aras de mejorar la educación de sus alumnos y alumnas. Bachir no solo enseñará gramática y las conjugaciones verbales, enseñará muchas más cosas que son importantes en la trayectoria vital de un niño y de una niña que apenas tienen doce años. Nos encontramos ante un profesor que ha perdido en trágicas circunstancias a su mujer y a sus hijos pero que tiene una fuerza vital interior que le permite dar un aliento de vida y aportar esperanza y reconciliación a los corazones de sus alumnos y alumnas. Las clases se convierten en improvisadas sesiones de terapia colectiva, sin doctrina, sin lecciones de moral, terapias donde se propicia que fluya el dolor, la culpa, la incomprensión, la frustración, el abandono y la más impotente de las desilusiones.

Bachir Lazhar, víctima del fundamentalismo más cruel, encuentra su particular redención en impartir dosis de afectividad y ternura a sus alumnos, un grupo de niños y niñas que, sobre todo, necesitan sentirse queridos. Consigue aportar una especial empatía entre profesor-alumno/a desde el dolor, y desde la incomprensión que supone el misterio y la crueldad de la muerte. Todo ello aderezado con una perspectiva de exquisita ternura y cariño.

Una aproximación al mundo de la educación, desde una perspectiva poco común:
la muerte y el duelo.


Por último, destacar sobre “Profesor Lazhar ” que el tratamiento de las imágenes, el color y la fotografía están muy en consonancia con el mensaje que nos aporta de un tímido optimismo contenido en un proceso de sanación lleno de múltiples dificultades y un pasado traumático que se tienen que abordar y canalizar de una forma emotiva y compartida a la vez que racional y contenida. Muy apropiada la puesta en escena temporal que está planteada de una forma metafórica desde el transcurso de las estaciones. Del duro y frio invierno canadiense al sol primaveral que empieza a hacer mella y derrite esa endurecida capa de hielo que se había incrustado en la vida de todos los protagonistas.

"Ni uno menos"


La próxima semana analizaremos los valores que nos transmite otra gran película cuyo título es “Ni uno menos”. Una obra cinematográfica firmada por el director chino Zhang Yimou en el año 1999 ambientada en China y que tiene como protagonista a una joven maestra. Una película que rebosa tesón, fuerza, resolución y sinceridad por todos sus fotogramas.

 







Article de Daniel Fernández

dilluns, 16 d’abril de 2018

IMPORTÀNCIA 0-3


L’educació infantil de 0-3 anys s’ha convertit en una etapa bàsica en el desenvolupament dels infants de cara al seu futur, sent una guia, cuidant-los i potenciant al màxim les seves capacitats, acompanyant els seus aprenentatges per aconseguir un desenvolupament global a nivell intel·lectual, afectiu, psicomotriu, social i moral, per aconseguir, d’aquesta manera, persones independents i autònomes, amb llibertat per a desenvolupar-se a la seva vida quotidiana. 

L’etapa educativa de primer cicle és un element necessari en el creixement del nen/a, ja que es treballen tots els àmbits del seu desenvolupament d’una manera lúdica, divertida i motivadora, que té present les seves individualitats, respecta les seves diferències, i contempla com a part imprescindible la participació i implicació del context familiar.

L’escola bressol té com a eix l’infant competent, protagonista actiu i amb curiositat i desitjos d’aprendre; és en aquest sentit que l’escola bressol es configura com un context en el qual s’ofereix als infants un conjunt d’experiències educatives que promouen el desenvolupament i l'aprenentatge.

El 0-3 es configura tenint en compte els principis d’educació inclusiva i coeducadora.

L’infant rep una sèrie de propostes educatives que li ofereixen noves possibilitats en funció de la seva maduresa i evolució per anar creixent com a persona, noves formes de fer, de relacionar-se, d’entendre el món... L’infant és sempre el principal protagonista, el centre de l’activitat, de les rutines i dels hàbits del dia a dia. Des de que entra fins que surt de l’escola, està aprenent, interioritzant coneixement i integrant-los a la seva realitat, desenvolupant un aprenentatge significatiu.

Article de Laura Fernández,
Pedagoga, directora de projectes socioeducatius

divendres, 13 d’abril de 2018

COM PODEM FER PER QUÈ ELS NENS I NENES MENGIN?

Quan parlem de l’alimentació en la primera infància, estem parlant de molt més que del fet biològic d’aportar nutrients al nostre cos. En aquesta etapa de la vida, tota interacció és una font d’aprenentatge que assenta bases pel desenvolupament futur de la persona. L’alimentació dels nens i nenes, és un acte de comunicació, de transmissió d’afecte, d’emocions, un acte de cura i intimitat entre la criatura i l’adult. Val la pena prestar-li especial atenció a l’hora de menjar, tan a casa com a les escoles bressol ja que el menjar és una de les primeres fonts de satisfacció, però també ho pot ser de frustració i de conflicte.

Us volem proposar 5 aspectes que hem de tenir en compte tan a casa com a l’escola bressol a l’hora de menjar:

  1. No obligar al nen o nena a menjar. Hem d’oferir però no hem de forçar mai.
  2. El menjar ha de ser un moment tranquil. No hem de tenir pressa, ni convertir el moment del menjar en una baralla, ha de ser un moment de gaudir.
  3. No a tothom li agrada tot. Hem de respectar els gustos i preferències dels nens i nenes, si algun menjar no li agrada li proposarem de menjar-ne una quantitat petita.
  4. L’alimentació ha de ser sana i vairada. No sempre això té per que voler dir elaborada i complicada.
  5. No hem de fer servir el menjar com a càstig o premi. Aquest podria ser l’inici d’un problema de relació amb el menjar.
IMPORTANT: El moment de menjar és un espai de clara intencionalitat educativa ja que podem fomentar i treballar un ampli ventall d’aspectes com són l’autonomia, la manipulació d’objectes, psicomotricitat, experimentació de textures, sabors, sensacions tèrmiques, colors i un llarguíssim etcètera. Procurem que el menjar sigui un espai ric en comunicació entre els i les petites i les persones adultes i convidem al nen o nena a participar fent el dinar i el sopar, ja sigui a la cuina, parant la taula, recollint-la... hi ha moltes maneres de compartir aquest moment en la mesura de l’edat i les possibilitats de cada criatura.



Article de Judit Feixa, directora de projectes socioeducatius

dijous, 12 d’abril de 2018

EL SECTOR PÚBLIC I EL DESENVOLUPAMENT CULTURAL DE LA SOCIETAT


Cuando los países se desmoronan y se caen lo único que queda de ellos es la cultura, por eso es tan importante. Un país sin cultura va a la desaparición. Creo que hay que dedicar un capital a la cultura, crear productos útiles para el ser humano, tanto para su consumo como para su conciencia1

La cultura té una difícil definició, i si es parla de sector públic, els marcs teòrics de les funcions, obligacions i accions passen per tot l’arc ideològic, que pot anar des del intervencionisme absolut, a la visió més neoliberal.

Igualment, i des d’una visió general, organismes com la UNESCO han definit la cultura, tot marcant-li conceptualment l’àmbit de la política cultural. Segons aquest organisme, la cultura s’identifica amb “el conjunt de les arts i les lletres, els modus vivendi, els drets humans fonamentals, els sistemes de valors i les creences d’una societat o grup social” (UNESCO, 1982:1).

En un àmbit territorial més proper, la constitució espanyola reconeix un paper important a la cultura dins dels drets fonamentals de la ciutadania. No fa una valoració de la cultura com ara una suma de les diferents intervencions dels poders públics per àmbits, sinó com un dret fonamental que s’ha de protegir. Entre d’altres, trobem aquesta voluntat en l’article 44 CE:

“1. Els poders Públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura, a la que tots tenen dret.”

De lo que es pot deduir que el poder públic ha de garantir l’expansió i democratització de la cultura. O dit d’altra manera, la CULTURA (amb majúscules) és vista, si més no, com un assumpte d’Interès General. La cultura funciona com a nexe entre l’individu i la societat i, també, entre l’individu i l’Estat, de manera semblant a com ho fan altres agents. Ara bé, en el moment de desenvolupar polítiques públiques concretes sobre la Cultura, hi ha realment un respecte acurat d’allò dit constitucionalment?

Intentar acotar el món de la cultura i el de les polítiques públiques és enfrontar-se amb significats d’aquestes paraules que canvien de contínuament en relació amb l’exercici del poder. Les polítiques culturals obliguen a haver de definir-les, i tot plegat pot semblar una situació quelcom kafkiana quan es fa una ullada en el temps, donat els canvis substancials depenent del moment polític.

En general, i sense voler entrar en aspectes ideològics, la intervenció pública en cultura es pot definir com eina de conservació i promoció de béns i serveis culturals, i d’altra banda, i des d’una concepció merament legislativa, com a instrument que serveix per transformar les relacions socials, incidir positivament en la diversitat, en definitiva, incidir en la ciutadania.

Espanya (a nivell general) centra la seva activitat cultural pública en dos àmbits per ordre de prioritat: en primer lloc el patrimoni, i en segon lloc la creació i difusió artística. Això sí, els darrers anys ha crescut (amb desigualtat territorial, fruit de les polítiques del poder present) l’accés a la cultura i la seva vessant socialitzant i democratitzadora.

Aquesta darrera part prové d’una concepció sobre la nova manera de fer cultura, on la ciutadania és peça actora i no només espectadora (com ara en polítiques culturals del passat). En aquest sentit, ens diu Félix Manito, en un desplegament d’elements que ha de tenir en compte un territori polític per tal d’afavorir la creativitat i democràcia cultural:

Administración local y sociedad civil deben buscar alianzas de máxima calidad en la producción de conocimientos culturales, científicos y humanísticos. Es necesario que los contextos culturales en los cuales estos conocimientos se desarrollan puedan formar parte de un ‘entorno creativo cultural’ que promueva la ayuda mutua y el intercambio de conocimientos.2

Però en les definicions ens perdem, ja què, d’una banda, la cultura pública es defineix per alguns agents com la cultura que fa l’administració pública, però d’altra banda, hi ha qui valora que també s’han d’incloure tots els béns i productes creats per la societat civil. D’aquesta manera la creació i gestió cultural poden veritablement generar el desenvolupament de capital social, corresponsabilitat, equitat i millora social.

Aquesta condició de la cultura s’ha accentuat en els darrers anys, atesa la reducció de l’Estat de Benestar, la consolidació de la cultura com a factor clau de l’economia creativa i de la societat del coneixement3, les crisis de la representació democràtica i de les institucions tradicionals davant l’aparició de moviments de transformació social, i també pel paper cada vegada més present del mercat en la producció cultural.

A sobre, part del panorama de les polítiques culturals dels poders públics, a casa nostra, passa per el tema de les competències territorials: Generalitat, Consell Comarcal, Diputació, Ajuntament... diferents organismes, que no sempre actuen coordinadament.

La Generalitat de Catalunya desenvolupa accions de foment de la Cultura General, la construcció i manteniment d’edificis culturals, i el suport a la creació i difusió.

La part més important es relaciona amb patrimoni i serveis (com ara Biblioteques, que comparteix amb la Diputació), i la part de promoció i suport a la creativitat bàsicament la reparteix entre la pròpia infraestructures (com ara el teatre Nacional, o La Filmoteca) i les subvencions i convenis amb produccions i espais de caire privat, o del tercer sector. I es fa mitjançant l’Institut Català d’empreses Culturals (ICEC), tal i com s’explica en la seva web:

“L'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) [...], és un organisme del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya [...] amb l'objectiu d'impulsar la creativitat artística i la producció, la distribució i la difusió de continguts culturals, mitjançant el desenvolupament de les empreses culturals, i també fomentar el consum cultural i l'ampliació de mercats per a la cultura catalana.

Les seves línies d'actuació principals són la concessió d'ajuts i subvencions per a les empreses catalanes per a la producció, promoció, distribució, difusió i rehabilitació i millora d'equipaments; la prestació de serveis per el desenvolupament empresarial; la col·laboració amb altres entitats i organismes per fomentar la difusió i el consum cultural i el suport a la promoció a l’estranger de projectes professionals a través de la participació a fires i esdeveniments internacionals i facilitant l’accés de les empreses als mercats internacionals.”4

D’això es desprèn una intencionalitat política d’anar més enllà de la pròpia producció, i donar suport al món de la cultura del país (privat i del tercer sector) pel seu creixement i la seva consolidació. Però la realitat ens demostra que aquesta és un política feble, ja que el sector ha funcionat al llarg de molts anys gairebé exclusivament amb diners públics (subvenció directa, permanències, gires...), i quan aquest ha retallat considerablement les seves aportacions, bona part del sector ha deixat de tenir ingressos. Per tant, la cultura com a sector era en bona part una derivació de les pròpies funcions del Poder Públic, i no tant una xarxa real de funcionament de diferents ens independents.

A banda, sempre hi ha certa polèmica al voltant del model de concessió d’ajudes i subvencions, ja que bona part d’aquestes recauen en les mateixes empreses i grups de manera continua, que a la vegada formen part del cercle d’assessors o referents de la Generalitat per l’ICEC. Si prenem com a exemple les ajudes concedides l’any passat a empreses teatrals privades, sense dir noms però que lidera el rànquing amb gairebé una subvenció triennal de 2,5 milions d’Euros, això sí, repartits entre els diferents teatres que gestiona, com si fossin empreses diferents. Aquestes subvencions es reparteixen sota la influència de persones que a la vegada representen a empreses, però també a entitats representants del sector. O sigui, en certa manera, els receptors de les subvencions i els seus repartidors (malgrat que sota les sigles d’organitzacions professional) són els mateixos.

Potser aquesta sensació s’eliminaria si el departament de Cultura concedís els fons per a la creació teatral, on les ajudes anessin associades a projectes concrets, que poguessin ser auditats per elements aliens.

Per això és important que la política cultural no sigui considerada exclusivament una activitat lligada al poder públic, ni tampoc una tasca reactiva davant les necessitats i demandes dels grups sectorials, ja que permetria evitar el dirigisme, no excloure a aquells que no formen part dels Lobbies o, en el pitjor dels casos, l’abandonament de les responsabilitats públiques en el sector cultural. Aquest model ha desenvolupat un seguit d’eines d’avaluació de les polítiques culturals que no fomenten el debat sobre els seus objectius polítics i culturals.

L’idea clau de futur passa per acceptar i gestionar la complexitat del sector en els processos de govern, tot aplegant els diferents actors culturals que hi són (Poder Públic, Industria Privada, Tercer sector), i gestionar això amb interaccions, i amb una auditoria aliena a tots els interessos. Serà aquesta xarxa participativa la que pot garantir unes polítiques culturals amb solidesa.

Així doncs, malgrat la significativa presència de l’administració pública en la cultura, sovint la demanda d’alguns agents és la promoció de l’extensió de l’agència en les polítiques culturals basada en principis de transparència i igualtat d’oportunitats.

Conclusions

Malgrat restar sotmesos en un context on el paper del poder públic es transforma, encara se li atribueix gairebé tota la responsabilitat en la gestió cultural, a la vegada que es desconfia de les seves polítiques i accions.

La cultura es genera i es veu desenvolupada des de models de gestió pública però també a partir d’interessos privats, a la cultura es posen en joc valors i drets individuals alhora que col·lectius

Una qüestió important que cal considerar és la que centra el model institucional de cultura com els missatges creats i transmesos durant els contactes directes entre aquells que creen i aquells que reben: però, des d’organismes que tenen regles molt clares i estan formalment organitzades. I això no s’ha de traduir en que la cultura es faci només des del poder públic, o que els altres actors (privat i Tercer Sector), funcionin amb dependència exclusiva o reprodueixin el sistema burocratitzat institucional, sinó que sigui entesa com un sistema de producció de béns i serveis, que abasti tot el procés: des de la feina del creador, el paper dels individus associats i els beneficiaris finals: la ciutadania.

En Cultura, des de l’Administració Pública, sovint s’ha prioritzat l’edifici per sobre d’allò que ha d’encabir, fent-lo d’esquenes a la ciutadania, i creant un fort clientelisme entre els Lobbies del sector.

A banda, s’ha ofert al llarg de molts anys cultura a cost zero, fomentant entre la ciutadania la creença de que la Cultura no val res. S’han finançat projectes externs al 100%, amb diners públics, sense analitzar realment lo que aquests aportaven a la societat, sense estratègies clares de futur, ni objectius concrets.

En moltes ocasions el política cultural s’ha limitat a la programació directa d’accions, i a la gestió d’espais sense tenir massa clar: per qui? Per què?... i... a quin cost?

S’ha deixat de banda el factor fonamental d’educar per consumir cultura, entendre-la i valorar-la com quelcom necessari propi. És el moment de plantejar un canvi radical en la Gestió Cultural des del Poder Públic.

Referències

1. Alejandro Jodorowsky Prullansky (Xile, 1929) és un artista Xilè d’origen jueu ucraïnès, nacionalitzat francès el 1980. Entre les seves moltes facetes destaquen les d’escriptor (novel·lista, dramaturg, poeta i assagista), director teatral i de cine, guionista, actor, mim, titellaire, compositor de bandes sonores, escultor, pintor i escenògraf en cine, historietista, dibuixant, instructor del tarot, psicoterapeuta i sanador psicomàgic.
2. Manito, Félix (Editor).2010. Ciudades Creativas. Volumen 2. Creatividad, Innovación, Cultura y Agenda Local. Fundación KREANTA. Barcelona (Pàgina 34)
3. Castells, Manuel. La interacció entre les tecnologies de la informació i la comunicació i la societat xarxa: un procés de canvi històric. CONEIXEMENT I SOCIETAT 01/ ARTICLES. Departament de Cultura. (http://www10.gencat.net/dursi/generados/catala/departament/recurs/doc/01_art_castells.pdf)
4. http://icec.gencat.cat/ca/actualitat/noticies/detall/Notica_LondoBookFair2018

Article de Mario Granados García
Director de projectes de cultura de proximitat i joventut.
 

divendres, 6 d’abril de 2018

COMUNICACIÓ NO VIOLENTA, UN LLENGUATGE DE VIDA

Com podem respondre sense ferir quan ens sentim molt enfadats? Què fem quan estem en ple desacord amb els arguments plantejats? Com responem a l'angoixa i el dolor d'algú a qui volem ajudar? Com plantegem peticions en reunions de treball? Com ens comuniquem amb els nostres fills quan tenim interessos oposats?

Mentre aprenem a identificar les nostres pròpies formes d'actuar que augmenten el conflicte i la desconnexió, podem educar-nos per estar presents d'una manera que potenciï l'harmonia i la cooperació, i que ens ajudi a respondre a les nostres necessitats.

Què aconseguim amb aquest model de comunicació?

  1. Augmentar el benestar intern i l'habilitat de satisfer les nostres necessitats
  2. Augmentar l'enteniment, respecte i la cooperació en les relacions
  3. Promoure el canvi social de forma no violenta

La comunicació No Violenta, comporta 4 passos, dins d'un procés de relació amb l'altre i amb un mateix:

Observar sense avaluar

Necessitem observar clarament allò que veiem, sentim o toquem que afecta el nostre benestar, sense barrejar-ho amb una avaluació. No obstant això, si barregem l'avaluació amb l'observació, reduirem la probabilitat que l'altra persona entengui el que pretenem transmetre-li. En lloc d'això, recollirà la crítica i s'oposarà resistència al que estem dient.

Identificar y expressar sentiments

Se'ns educa per orientar-nos cap als altres més que per estar en contacte amb nosaltres mateixos. Revelar la nostra faceta humana i expressar la pròpia vulnerabilitat poden ajudar a resoldre conflictes o situacions de comunicació difícils.

Assumir la responsabilitat dels nostres sentiments

La CNV potència nostra consciència que allò que fan o diuen els altres pot ser l'estímul, però mai la causa, dels nostres sentiments. Els nostres sentiments són el resultat de com triem prendre'ns el que diuen i fan els altres, i també de les nostres necessitats i expectatives particulars en aquest moment.

Peticions conscients

Vam aprendre a fer-ho sense criticar, analitzar ni donar la culpa a ningú, sense establir diagnòstics i actuant d'una manera que propiciï la comprensió i la compassió. El quart i últim component d'aquest procés, s'ocupa del que ens agradaria demanar als altres per enriquir la nostra vida. Quan les nostres necessitats es troben insatisfetes, ens atenim a l'expressió del que observem, sentim i necessitem amb una petició específica: accions que puguin satisfer les nostres necessitats.

Article de Jonàs Gnana, Director de l'Espai Familiar i Centre Obert Les Corts
www.pedagogiafamiliar.com / www.facebook.com/PedagogiaFamiliar

dijous, 5 d’abril de 2018

EL MILAGRO DE ANNA SULLIVAN - EDUCACIÓN DE CINE

El cine y las emociones. Una herramienta de carácter educativo para madres, padres, educadores y educadoras.

Hace unos días determinamos que la segunda película que propondríamos analizar en este ciclo denominado “Educación de cine” sería una excelente adaptación cinematográfica de una obra de teatro que se estrenó y triunfó en los escenarios de Broadway el año 1959. La historia está inspirada en la autobiografía de Helen Keller publicada en el año 1903. Una enfermedad infantil provocó que de niña Helen Keller creciera, por desgracia, ciega, sorda y muda. Desde los 2 años dejó de tener un contacto reconfortante con el mundo exterior y vivió una etapa de su vida encerrada en sí misma incapaz de comunicarse, de sentirse amada y de amar. Sin embargo permaneció latente en Hellen su curiosidad y su sed por saber. Esta propuesta cinematográfica dispone de todos los elementos para convertirse en una gran película que a lo largo de su metraje nos aporta un sinfín de valores. Destacar que obtuvo 2 merecidísimos premios Óscar de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de Hollywood: mejor actriz (Anne Bancroft) y mejor actriz de reparto (Patty Duke).

En este sentido, resaltaremos una certera crítica sobre la actuación tanto de Anne Bancroft como de Patty Duke en la película: “Como se puede apreciar en cada uno de los fotogramas las dos actrices fueron capaces de situarse al borde del abismo de los desplomes físicos y psicológicos, capaces de representar fuerza y agotamiento y hasta de cansarnos con su extenuación, solo pueden encontrarse en ese reducto minúsculo de hombres y mujeres que más que actuar transmiten sentimientos plenos de autenticidad. En esta línea, Anne Bancroft es Ana Sullivan. No la interpreta. No. La vive, más golpe a golpe que verso a verso hasta removernos en nuestros asientos con las entrañas alteradas. Supongo que las esperanzas de arrebatarle el Oscar a la Bancroft, por parte de sus competidoras serían nulas”

Por tanto, no hay ninguna duda de que nos encontramos de nuevo delante de otra propuesta cinematográfica imprescindible tanto para personas que tengan como vocación el mundo de la enseñanza, como para madres y padres preocupados por la educación de sus hijos/as y, por supuesto, para personas que quieran sentir un sinfín de emociones sentadas en su butaca. Estamos frente a una película sobria, emotiva y convincente, no exenta, por momentos, de un cierto nivel de crudeza y violencia que habría que analizar de forma pormenorizada. Una película en la que se muestra la fuerza del tesón de una mujer, la capacidad de superar sus limitaciones y el valor de una educación ajustada a las necesidades de la persona. Pero podríamos decir, sin temor a equivocarnos que es algo más que eso, es, sobre todo, una emotiva crónica de cómo Ana Sullivan ayudó a Hellen Keller a obtener el inestimable don de la comunicación.

Curiosidad y ganas de aprender son factores clave para un/a niño/a, sin ellos no habrá motivación, y sin motivación no habrá aprendizaje.

¿Qué valores nos aporta la protagonista Ana Sullivan?

Al contrario que Atticus Finch, Ana Sullivan nos aporta un personaje con muchas más aristas, más poliédrico. Tiene un oscuro y traumático pasado que no ha resuelto en relación a la muerte de su hermano y espera redimirse de sus miedos a través de una denodada entrega en llevar a buen término la educación de Hellen. Los métodos que adopta escandalizan a los padres que siempre han sido muy proteccionistas con la hija y le han consentido todo.
En su dinámica de trabajo acredita que no se acobarda ante las adversidades. Es una profesora paciente que aplica un estricto rigor en su trabajo diario como educadora. No desfallece, mantiene de forma constante una actitud firme. El concepto de educar se convierte para ella en un auténtico reto no exento de dificultades. No contempla la circunstancia de tirar la toalla. Fortaleza, constancia y muchas dosis de paciencia son sus principales armas personales.

¿Estamos delante de un milagro tal y como se hace referencia en el propio título de la película? Rotundamente podemos decir que no.

Todas las actuaciones de Ana Sullivan son fruto de una planificación y de una programada estrategia. No deja lugar a las improvisaciones. Es consciente que los problemas hay que abordarlos sin contemplaciones aunque aparezcan elementos ingratos durante su abordaje, porque es consciente de que los problemas nunca se solucionan solos.

De acuerdo a todas estas apreciaciones… ¿se podría llegar a pensar que Ana Sullivan es una persona con una firme actitud pero con unas dosis de excesiva rigidez? Todo lo contrario, su posicionamiento es siempre creativo, flexible y mantiene una constante actitud de redefinir estrategias. Es decir, piensa siempre en posibles alternativas ante las constantes dificultades que se le plantean. Su pensamiento siempre es positivo y al mismo tiempo muy observador; en ningún momento le pasa desapercibida la innata curiosidad y la capacidad de aprender de su alumna. Ana, detrás de sus gafas oscuras, es consciente desde el primer momento de la riqueza interior de su alumna. Dentro de Hellen hay algo en constante ebullición que quiere brotar como un surtidor de agua (fantástica la metáfora de la escena final en este sentido).

La misión de Ana Sullivan no es sencilla, mediante su intervención educativa ha de conseguir que Hellen “vea” y “entienda”. Ha de salvarla de su siniestra condena, una condena dictada por el fatalismo y la mala praxis de su propia familia, que no supo ver en ella más que un enorme problema.

Una aproximación al mundo de la educación, una exaltación de la paciencia y, sobre todo, una crítica a la comodidad.

“El milagro de Ana Sullivan” es una contundente propuesta, que no dejará indiferente a nadie. Toda la película supone una interesante y conmovedora aproximación al mundo de la educación. Es significativo comprobar como en determinados momentos de la película, el personaje de Ana Sullivan llega a utilizar determinadas expresiones que logran sintetizar de forma inmejorable su espíritu de lucha y sacrificio: “El comedor está en ruinas pero ha doblado su servilleta” “La gente rara vez ve los pasos vacilantes y dolorosos por los cuales se logra el éxito más insignificante”. Este es el mensaje que se nos presenta de forma constante en la película y que, sin duda, hará suyo Ana Sullivan a lo largo de su vida.


Por último, destacar sobre “El milagro de Ana Sullivan” que es una película capaz de removernos de forma constante y de lanzarnos toda una serie de preguntas y de cuestiones a la cara que tendremos que pararnos a pensar antes de dar una respuesta categórica: ¿cuáles son las dificultades que encuentra Ana para poner en práctica su método pedagógico?, ¿cómo las soluciona? ¿qué pretende conseguir Ana de Hellen? ¿dispone Ana de otras alternativas que le permitan eludir la violencia para conseguir sus objetivos? ¿es justificable la utilización de un cierto grado de violencia en el proceso de aprendizaje de Hellen?

“Profesor Lazhar”

La próxima semana analizaremos los valores que nos transmite otra gran película cuyo título es “Profesor Lazhar”. Una obra cinematográfica de una enorme sensibilidad y exquisitez dirigida por Philippe Falardeau en el año 2011. Sus cuidados fotogramas nos aportan una constante catarata de contenidas emociones. Una película que habla de abrazos y despedidas, de honestidad y de humanidad.




Article de Daniel Fernández

Entrades populars